Mitjançant un solo de dansa i música, Lérida es transformarà a partir de la creació de personatges, tot modificant la percepció i l’emoció del seu cos, fins a travessar els gèneres i les espècies.
Idea: El geofísic Andy Hindebrand va dissenyar un sistema de so que servia d’eina de captació, enviant ones sonores a terra on podia haver-hi petroli, a la manera d’un radar. Més tard, el va adaptar a una eina que auto-corregia en temps real el to d’un àudio de veu. Va anomenar-lo auto-tune. Hindebrand va recollir la vibració terrestre i també la veu que ens va fer extraterrestres. Aquest solo de dansa aborda la idea de l’afinació a través de la distorsió per tal de mostrar allò que té de fidedigne la imperfecció.
“Primer vaig anar a cercar allò ordinari als cossos del flamenc. Més tard, vaig indagar en els cossos ordinaris del flamenc. Ara detono aquestes troballes i rastrejo allò extraordinari. CHER no només alterarà la meva forma sinó també deformarà la meva realitat.”
Juan Carlos Lérida
Interès i empenta per aquest projecte: El meu interès inicial amb aquesta obra és dipositar el meu cos ―durant l’etapa de procés de creació― en una direcció i coreografia externes per tal d’aconseguir reubicar-lo en un altre lloc i estat als quals fins ara habitualment l’havia proposat. També, envers la imatge que he projectat sobre els altres (públic, programadors, mitjans) per tal de generar un canvi de paradigma sobre mi com a artista. No només a causa del canvi que suposa l’edat i el temps que porto dins del ofici, sinó també per desplegar altres qualitats i aptituds que ara, amb la maduresa, em permeto explorar i compartir.
Per això m’impulso des d’una idea inicial que neix de l’auto-tune, una eina tecnològica que va revolucionar la música als anys noranta i que va qüestionar els límits ètics sobre l’ofici de la música. A l’uníson, durant aquesta dècada, el món de la cultura, de la política i la societat va generar canvis de paradigma radicals. És una dècada que va veure el final de la Guerra Freda, el naixement d’Internet, i la primera clonació d’un animal. Per tant, acullo els noranta com un moment de distorsió de la realitat, d’afinació distorsionada de la vida, de pont cap al segle XXI, on es van expandir i expandeixen els cossos biònics, els gèneres múltiples i una fi del món que permet abraçar noves vides. Do you believe in life after love?
